Refresc de cirera

Fa calor, molta calor... Diuen que aquesta setmana en farà menys... També deien l'any passat que estàvem sortint de la crisi... Per si de cas aquestes prediccions corren la mateixa sort, he preparat aquest refresc de cirera com si d'una sangria es tractés... L'he fet de cirera perquè en vaig comprar bastantes per a fer aquesta recepta però al final, he pensat que en tenia moltes i que podia diversificar recepta... Aquestes cireres són bones, bones... D'aquelles grosses i fosques... Les compro a una parada de pagesos ecològics que hi ha cada dijous i cada dissabte al mercat i, la veritat, sempre han sortit boníssimes... El refresc és ben senzill i molt "resultón" (com diu la meva mare). Anem-hi!

Ingredients:

- 2 cullerades i mitja d'agave en pols
- Un bol ple fins dalt de cireres bones, bones
- Mitja poma
- Una llimona
- Aigua

Preparació:

- Traiem els pinyols a les cireres (jo n'he plantat uns quants, aviam si cola) i els posem en una jerra.
- Amb una mà de morter, aixafem les cireres per a que treguin una mica de suc (netes, eh).
- Netejem la llimona (si és ecològica millor, ja sabeu que sóc reivindicativa) i la tallem en quatre parts. L'afegim a les cireres.
- Pelem i tallem la poma en làmines i també l'afegim.
- Pressionem amb la mà de morter una mica més i afegim aigua (una mica més del doble del volum de la fruita).
- Afegim l'agave en pols i remenem bé.
- Tapem i ho guardem a la nevera per a que es refredi bé i poder-ho veure quan volguem.

Després de provar això, deixareu la coca cola! D'il·lusions també es viu, no? ;)

Recull de pans... ecològics!

Pa de xocolata i sal maldon

Pa d'espelta, civada i parmesà

Pa de cigrons

Pa d'espelta integral

Pa blanc de blat amb llavors de lli

"Pan preñado"

Tal i com us vaig dir ahir, actualitzo post ràpidament... I és que l'ocasió s'ho mereix... Aquesta era la recepta que s'estava coent ahir a casa... És ben senzilla i a mi em porta records d'infantesa i d'aquesta bellíssima persona que duc al cor. Ella el comprava a un poble en el que estiuejàvem, es deia "Las Navas del Marqués" , Àvila. La veritat és que en recordo poc del poble en si... Recordo que tenia uns carrers ideals per a jugar sense cap gran controlant-nos i que per arribar-hi, havies de passar camps amb vaques i braus. De la casa en recordo molt més... I és que no n'haviem fet gaires els meus cosins i jo, allà... En fi, doncs allà és on menjàvem "pan preñao"... Sempre havia pensat que un dia en faria... I crec que havia arribat el moment!

Espero que el gaudiu

Ingredients:

650g de farina de blat
25g de sucre
25g llevat de forner
300 ml d'aigua
50g d'oli d'oliva (el meu gran aliat)
pebre negre
sal
xoriçets

Preparació:

En un bol barrejem la farina amb el llevat i ho integrem bé.
Afegim la sal (unes dues culleradetes), el sucre i un pessic (generós) de pebre. Ho integrem bé.
Afegim l'aigua i barrejem. Quan estigui més o menys homogeni, li afegim l'oli i barrejem una mica més. Engrassem la superfície de treball i les nostres mans (a que no sabeu amb què? Molt bé, amb oli d'oliva!) i aboquem la massa que treballarem fins que es converteixi en una massa homogènia tant de textura com de color.
Deixem reposar en un bol tapat amb un drap durant 2 hores.
Passada aquesta estona, tornem a engrassar superfície i mans i desgasifiquem la massa. La tallem en trossos de la mida que volguem (més o menys que facin boles del tamany d'un puny) i els aplanem formant un oval pla. Posem el xoriç al mig i enrotllem. Repetim l'operació fins acabar la massa, tapem altre cop amb un drap i ho deixem mitja hora més. Mentrestant, posem el forn a 180ºC a preescalfar.
Passada mitja hora, posem els panets al forn i els hi deixem una mitja hora més, fins que es torrin lleugerament.
Deixem refredar i...Bon profit!!

El brownie com a excusa

És cert que ningú mor fins que no mor la última persona que el recorda... Suposo que sí... Però quan algú marxa però no li dius adéu, no li dius que l'estimes i que t'ha aportat moltes més coses de les que t'havies imaginat, et queda alguna cosa a dins... Digueu-me estúpida però mai m'havia plantejat que la "tita" se n'aniria... almenys no tan aviat... Era alegre, carinyosa i plena de vida... Però va dir que ja en tenia prou, que tenia molts estimats a l'altra banda que tenia ganes de retrobar... Espero que estigui bé allà on estigui, perquè (creieu-me que ho dic amb la mà al cor) s'ho mereixia... Era de les persones més bones i carinyoses que conec... Es desvivia per a que els que tenia al costat estiguessin bé, feliços, còmodes... I ho feia sentint-ho de veritat, perquè així era com ella era... d'una bondat sincera envejable... Ara, mirant el meu dia a dia, recordo les moltes coses que m'ha deixat. Algunes (la majoria) no es poden tocar, però d'altres sí... Els seus penjolls i braçalets que feia amb "avalorios" (com ella li deia) o algunes receptes que mai hagués imaginat que cuinaria amb una llàgrima als ulls... Però ho vull fer, serà la meva manera de dir-li que l'estimo i de donar-li les gràcies simplement per haver-me donat un tros del seu cor sense demanar absolutament res a canvi... Ahir vaig anar a Madrid a dir-li adéu, pensant que així sentiria que puc tancar una porteta... Però no puc, aquestes portes no es tanquen així i, de fet, no se si vull que es tanquin mai... Gràcies a Déu, el que tinc d'ella no m'ho podràn prendre mai. Amb mi morirà una part d'ella que em fa ser una mica millor persona. Bon viatge, tita...

A casa meva s'està coent una recepta de la seva terra, Galicia, recepta que us penjaré en el proper post, tan aviat com em sigui possible. Mentrestant, aquests brownies. La recepta tampoc és meva però us poso el blog d'on l'he tret. El secret és (per mi), canviar la mantega per oli d'oliva i no deixar que el brownie es cogui massa, per així menjar un "broulant"! Em perdonareu però no tinc massa humor per a transcriure la recepta... Us adjunto l'enllaç: És aquest

Torno el proper dia amb més ànims, espero que ho entengueu.

Arriba l'estiu

Sí, arriba l'estiu i la calor enganxifosa, els mosquits, els anuncis suats d'Estrella Damm (algu els ha dit que cansa l'anunci "nenmono-nenamona-llocpreciós-fent coses divertides"?). En fi, però també comencen les nits a les terrassetes, els banys al mar, el "gazpacho", les passejades nocturnes, els gelats i... la llimonada! En aquesta tarda d'estudi intens (casa meva sembla una biblioteca), m'he inspirat i he innaugurat l'estiu en aquest racó de món que se'n diu can Ximximiri... I què millor que obrir les finestres (que no se si ha sigut pitjor el remei que la malaltia) i preparar tè fred i llima-llimonada..?

Per favor, no tingueu en compte ni els blocs de pisos del fons de la imatge, ni la fulla seca de la menta (m'està costant Déu i ajuda tirar endavant aquesta petitona...) que li treuen una mica d'aquest aire tan bucòlic que pretenia amb les floretes, regal d'una germana nova que tinc ;)

Benvinguts al primer estiu de can Ximximiri!

La casa fa olor de mantega...

I bé... Ben aviat és l'aniversari d'un membre de la meva familia (i no ho poso aquí per si les mosques...) i hem pensat que fer-li unes galetetes de mantega seria una bona idea... Jo sóc de les que penso que el millor d'un regal és que pensin en fer-te'l i que no el facin per compromís o per quedar bé... I sempre hi ha les persones que, per les seves característiques o posició, tenen més regals i d'altres que passen més desapercebudes i que la gent ni tan sols recorda que fan anys... Penso que aquestes galetes són per una d'aquestes segones persones... I a mi m'agrada pensar en elles... I sóc de les que fa regals quan em surt de dins, no quan toca o "a qui toca" (bé, a vegades a qui toca sí, per evitar problemes...). El cas és que dilluns és l'aniversari d'un tiet meu (ja no podia callar-ho més...) i no vull que passi sense tastar les galetes de mantega... La veritat és que ell és un bon cuiner així que em sento una mica pressionada (no es conformarà amb qualsevol cosa) però tinc ganes de donar-les-hi! Espero que li agradin! I a vosaltres també...

La recepta és la mateixa que les galetes de cor que vaig fer fa uns dies però amb farina blanca i amb versions inventades (atmetlla i coixinets de xocolata blanca). Es tracta de fer volar la imaginació!

Fins la propera i BON PROFIT!

De com intentar animar a un amic... i no aconseguir-ho...

Almenys no ho he aconseguit amb aquests cupcakes... I és que tenia raó... La buttercream era una miqueeeeta massa dolça... De totes maneres, al cap d'una estona d'estar a la nevera, eren molt més bons...

Doncs sí, resulta que aquesta era una recepta que feia dies que volia probar i no trobava l'excusa suficient (sí, em feia una miqueta de mandra) i avui havia quedat amb un amic una mica "desanimadot" i he pensat que aquesta seria una bona manera de fer-li pujar l'ànim (una mica) però em sembla que l'únic que li he apujat és el sucre... Perquè diu que la crema de sobre no li ha agradat i, repeteixo, a mi tampoc... Si feu la recepta i us agrada mooooolt el dolç, endavant... Si no, millor feu la magdalena sola, la qual (això sí) és boníssima... 

Se que vaig publicar ahir.. Se que hauria de deixar temps a païr les galetes per a penjar els "cupcakes"... Ho se  tot, però com que no tinc gaires seguidors, no crec que ningú se'm queixi... Doncs bé... Aquí teniu els cupcakes d'oreo que vaig treure del blog de Lola Wonderful (si mai m'arribés a casar, segurament les trucaria...Mireu quines "monades"). No són gens complicats de fer, us ho asseguro, només que embrutes una mica la cuina i els bols, però d'això es tracta no?

Bé, avui tinc la "cunyada" a sopar a casa així que, si em surt bé la recepta que tinc al cap, us la penjo la setmana vinent (demà no, deixaré tranquil al poc personal que em visita...).

Molt bona tarda-vespre de dissabte a tothom!